FRANCESC SELLÉS MINGOT

EL PIRATA

Hi havia una vegada un pirata que no tenia nom. Vivia en una illa preciosa del Pacífic.

Els habitants de l'illa, els més majors, recorden que un bon dia va aparéixer en la platja un tonell buit de rom del què eixia un plor de bebé. En agafar-lo van veure que, efectivament, dins hi havia un bebé que portava només un bolquer i un medalló amb forma de calavera penjat del coll. A partir de llavors li van cridar “el pirata”.

El sacerdot de l'illa, un home bo i amable al què li encantaven els xiquets, es va fer càrrec d'ell.

Diverses vegades va intentar batejar-lo; de fet el va batejar, però no podia dir el nom que li anava a posar. Només deia “jo et batege en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant”, però mai trobava el nom adequat per a un xiquet a qui tots anomenaven “Pirata”.

El xiquet va anar creixent i es va guanyar la confiança i l'afecte de tota la gent que vivia a l'illa.

Era un xiquet bo, obedient, estudiós i amable amb els seus companys. Tots el volíen moltíssim i la veritat és que el seu nom no s'adequava per a res al seu caràcter.

Diverses vegades va intentar posar-se un nom - “A veure si a partir d'ara podeu cridar-me Joan”, deia als seus amics. - “Val, així ho farem”, contestaven ells. Però sense adonar-se acabaven cridant-li sempre “Pirata”.

Quan el xiquet va complir nou anys es va fer una gran festa en el poble per a triar-li un nom adequat.

En el mateix tonell buit de rom on va ser trobat de xicotet, que el capellà havia guardat amb molt d'afecte, van anar ficant cada habitant de l'illa una papereta amb el nom amb el que els agradaria que s’anomenara al “xiquet Pirata”.

L'habitant més ancià de l'illa va traure un paper i va llegir el nom en veu alta – “Ricard!”. La gent va començar a esbroncar dient que eixe nom no hi era l’adequat per a ell. El vell va tornar a traure un altre nom i novament el va dir en veu alta -"Joan!”. El públic va tornar a queixar-se, i així successivament fins que es van acabar tots els nom del tonell.

El xiquet pirata se'n va anar molt trist a casa, pensant que ja mai més tindria un altre nom.

L'endemà, com que no havia pogut dormir en tota la nit, es va alçar molt enjorn i se'n va anar a passejar pel moll, molt prop del lloc on un dia el van trobar. Allí es va asseure a pensar què era el que podia fer ara, i de seguida es va posar a plorar.

De sobte va sentir una veu molt alegre i graciosa que li va dir: - Hola amic! Com estàs? Jo sóc NARREF i acabe d'arribar a aquesta illa amb els meus pares perquè ens quedem a viure ací. Mira, enllà estan els meus pares i la meua germana. Mon pare és mestre i ma mare advocada. La meua germana s'anomena AILÚJ.

Llavors el xiquet pirata va alçar la mirada i va preguntar – Quins noms tan rars teniu?.

Narref va començar a riure i va dir: Ah..! Perdona, no m'havia adonat, és que m'agrada divertir-me pronunciant els noms propis al revés. En realitat jo em dic FERRAN i la meua germana es diu JÚLIA. Com et dius tu?

El xiquet pirata molt trist li va haver de dir que es cridava PIRATA; i NARREF li va contestar amb molta seguretat: - No, no, d'això res, a tu et diuen ATARIP.

El xiquet pirata, ara ATARIP es va sentir molt content amb el seu nou nom. Ara ningú podia dir-li que no li “anava” eixe nom, ja que era realment el seu nom però al revés.

En aqueix mateix moment es va alçar molt content i va començar, juntament amb el seu nou amic, a cridar a totes les portes dient a tots que es cridava ATARIP.

Els habitants de l'illa que el volien molt i estaven molt apenats del que havia passat el dia anterior, es van posar molt contents i van eixir de les seues cases per a celebrar amb molta alegria el nou nom del xiquet.

A tots els va semblar bé aqueix nom i ja sempre li van cridar ATARIP. Aquest es va penjar el medalló de pirata que fins llavors mai havia volgut portar i ja mai més se'l va llevar.

Eixe dia va trobar un nou nom, la seua nova identitat i, per damunt de tot, un bon amic: FERRAN (o NARREF).